Els que van viure moments millors ens van deixar escrit que en temps de revolució la densitat de la lluita de classes fa que els dies continguin mesos i les setmanes anys. Malauradament aquesta llei física de la lluita de classes també juga el seu paper en èpoques de contrarevolució general, quan la concentració de les contradiccions que regeixen la societat classista arriba al punt en què, sense la concurrència del proletariat revolucionari, la menor detonació pot activar una reacció en cadena que desemboqui en un apocalíptic escorxador imperialista, com el de la III Guerra Mundial que avui ens aguaita. Vivim sobre un volcà... a l'interior del qual hi ha un insondable polvorí d'ogives nuclears. Així, al vertiginós ritme de la dècada en curs, accelerat per la guerra imperialista a Ucraïna, s'hi ha unit el canvi de marxa que l'Estat terrorista d'Israel ha imprès a la seva existència colonial a Palestina. Des del 7 d'octubre els sionistes han assassinat almenys a 14.000 palestins (sense comptar els 7.000 que jeuen entre les runes) i provocat el desplaçament d'1,7 milions, més de 3/4 de la població amuntegada en el gueto de la Franja de Gaza, assetjada militarment des de 2005. La invasió terrestre d'aquest gueto per les Forces de Defensa d'Israel (FDI) va començar el 27 d'octubre, després de vint dies de bombardejos en els quals van llançar 18.000 tones d'explosius sobre els caps dels àrabs. Tres setmanes després les FDI van esqueixar la ciutat de Gaza de la resta de la Franja i, després de prendre el seu port, van completar l'encerclament operatiu de la capital, iniciant, el 17 de novembre, l'assalt general sobre el centre d'aquesta urbs. Per derrotar a una organització terrorista tancada en 360 km², l'Estat sionista ha mobilitzat a 360.000 reservistes i emès una ordre d'emergència per armar als seus ciutadans, d'entre els quals s'han destacat 120.000 pogromistes que volen participar de la purga. Tel-Aviv, conseqüent amb les seves premisses constitutives com a Estat jueu, està escometent una neteja ètnica de dimensions industrials, a l'estil de la Nakba de 1948.
La barbàrie de la Catàstrofe palestina és una baula que permet copsar l'estructura general de l'imperialisme contemporani. La sola continuïtat entre aquesta crisi i la seva potencial transformació en una gran guerra a escala regional, d'imprevisibles conseqüències, ens en ret compte. D'altra banda, després del final del Cicle d'Octubre, la possibilitat del Retorn (l'alliberament nacional de Palestina, inseparable de la destrucció de l'Estat sionista) passa inevitablement per reconstituir els elements universals de la Línia General de la Revolució Proletària Mundial (RPM), aprehenent com s'expressen els seus requisits objectius en les condicions específiques de la lluita de classes en què actua l'avantguarda proletària de cada país. Sota aquestes premisses ens aproximarem a la guerra de resistència nacional que estan bregant els palestins, lluita antiimperialista a la que hem de donar suport els comunistes de tot el món. En el cas del proletariat de l'Estat espanyol, aquest suport és indeslligable de la denúncia del paper que compleix la nostra classe dominant en aquesta massacre, de suport militar actiu a Israel: no només amb l'enviament d'una nau de guerra (fragata Méndez Núñez) que cavalca amb la VI Flota ianqui, sinó amb el comandament continuat sobre les tropes imperialistes que, sota bandera de l'ONU, formen part de l'arquitectura de defensa del règim sionista a l'anomenada línia blava.
El 7 d'octubre l'Estat sionista va rebre un revés sense precedents, quan una força guerrillera va realitzar una incursió massiva al seu territori, superant la seva defensa fronterera per diversos punts i avançant sobre les poblacions que van quedar desprotegides per les totpoderoses FDI. Aquest cop va suposar una humiliació en tota regla per al terrorisme sionista, perquè els assaltants provenien, ni més ni menys, del gueto de Gaza. La humiliació va ser tàctica, perquè la batalla va donar la victòria militar als milicians sobre les tropes regulars sionistes, aclaparadorament millor equipades. La humiliació va ser estratègica, perquè els palestins van demostrar els límits de la contrainsurgència israeliana, la profunditat de les mancances del dispositiu de seguretat de la potència colonial, que no ha pogut anul·lar la resistència del poble oprimit. I, last but not least, la humiliació va ser ideològicocultural, perquè la mentalitat racista de l'opressor va ser posada cap per avall per uns «animals humans» capaços de passar la mà per la cara al poble escollit per Jahvé, l'Imperi britànic i l'OTAN per ocupar les terres entre el Jordà i el Mediterrani.
El comando militar de Hamàs, juntament amb altres forces de la resistència nacional, va desplegar el 7 d'octubre una autèntica operació d'armes combinades de tipus irregular. L'ordre de batalla dels palestins hauria disposat dos esglaons de combat, amb els grups d'elit obrint les bretxes per les que després va avançar el gruix dels efectius, essencialment infanteria lleugera. La ruptura i infiltració van estar cobertes per un atac inicial artiller (en minuts es van llançar milers de coets i diversos tipus de dron) i es va disposar d'una força aerotransportada basada en unitats amb parapents a motor. Això, per no parlar de la temptativa amfíbia al llarg de la línia de costa pròxima a la Franja. Els analistes manegen diferents xifres respecte a la força total mobilitzada, que implicaria diversos milers de palestins. Més enllà de l'oscil·lació d'aquesta xifra, la concentració, seqüència, complexitat i assoliments de l'atac suggereixen que el comandament guerriller d'aquesta força tàctica combinada va generar un nivell operatiu assimilable al de regiment.
Insistim en el caràcter irregular de la milícia palestina perquè planificar clandestinament la inundació d'Al-Aqsa des del gueto de Gaza i davant els morros de l'Amat, el Mossad i una infinitat d'organismes de contrainsurgència, hauria estat impossible sense complir un requisit objectiu de la lluita de classe contra un actor estatal: l'emboscament entre les masses. L'aclaparadora asimetria entre les forces en combat exigeix aplicar aquest principi de la lluita de classes que mediatitza l'acció continuada de qualsevol moviment insurgent contra un Estat, es tracti d'un grup terrorista petitburgès, d'un moviment nacional guerriller o del proletariat revolucionari. I no ha d'estranyar-nos la coincidència en aquest punt. La reconstitució del marxisme com a teoria d'avantguarda exigeix subratllar el caràcter de l'Estat com una relació social objectiva i com a concentrat polític de l'experiència històrica de les classes dirigents que s'han anat succeint en la història, que s'han anat passant el botí de l'Estat d'unes mans a d’altres. Aquesta experiència acumulada abasta revolució i contrarevolució, caos i ordre, els mitjans que possibiliten l'accés al poder, els que permeten estabilitzar-ne el domini i els que en precipiten la pèrdua. Aquesta experiència universal és objectiva i està específicament codificada en cada Estat burgès. Des d'aquesta perspectiva es comprèn millor, fora de tota especulació dualista i estructuralista, la caracterització leniniana de l'Estat com a destacament d'homes armats, com un cos polític-organitzatiu que és producte de la societat de classes alhora que representa un moment especial de si mateixa, que és una manifestació de l'esquinçada interna que sofreix el mode de producció capitalista (producció social—apropiació privada), alhora que la forma de la seva (falsa) resolució. L'Estat capitalista és el burgès col·lectiu que se situa per sobre de les faccions de la classe dominant i els interessos particulars del capitalista individual. Aquesta contradicció entre l'Estat i la societat pot definir-se com a contradicció entre Estat i masses, perquè la societat burgesa és la societat de masses. Així, la dialèctica masses-Estat en la seva dimensió històrica és l'obertura material, objectiva, universal... que fa dels buits de poder una possibilitat política real i de l'emboscament entre les masses una necessitat pràctica per a tota força social insurgent que pretengui enfrontar-se militarment a un Estat, sigui per expulsar-lo d'un territori o per destruir-lo.
Hamàs s'ha adaptat magistralment a aquest context general que proporciona la societat burgesa en la seva forma palestina. El 2005 les FDI es van retirar de la Franja aplicant el somni del socialista Isaac Rabin, premi nobel de la pau: «m'agradaria que Gaza s'enfonsés a la mar». En el que aquest replegament sionista tenia d'aplicació de la reaccionària «solució dels dos Estats», Tel-Aviv comptava amb la complicitat de Fatah, que, per això mateix, a Gaza va ser desplaçada per la resistència islamista. La política de contenció des de les vores per part d'Israel va permetre a Hamàs emplenar el buit de poder per dirigir la resistència antisionista i emboscar-se entre la densitat de masses de la Franja. Veritablement, la burgesia palestina islamista ha fet virtut de la seva necessitat. De les formes de lluita imposades per l'Estat sionista n’ha deduït els mètodes per aplicar el seu programa de classe. El 7 d'octubre va ser una demostració de com aquestes imposicions l’han forçat a subvertir el fetitxisme tecnològic inherent a la burgesia, sublimat en les condicions colonials del Reich sionista. La clau de la subversió reeixida (tot i que en una operació tàctica) de l'aparell estatal hebreu està en la capacitat demostrada per l'avantguarda de la resistència nacional per sostenir en una àmplia base de masses la lluita armada contra aquest Estat.
També resulta alliçonador, perquè dissipa els ensomnis insurreccionals sobre la revolució social, el grau de planificació exposat pel comando de les brigades Al-Qassam a l'octubre: un moviment políticomilitar amb un bagatge de dècades de combat a les seves esquenes (Hamàs), assentat de manera hegemònica entre una base social de masses oprimides (Franja de Gaza), que compta amb la solidaritat organitzativa d'altres moviments insurgents (Hezbol·là, els houthis de Iemen) i el suport financer i logístic de rellevants actors estatals regionals (l'Iran, Qatar), va dedicar prop d'un any a la planificació, disseny i creació dels mitjans específics per a una operació tàctica concentrada ¡en un sol dia!, i que tenia com a objectiu ¡forçar a l'Estat sionista a negociar! l'intercanvi de presos. Cal estar molt compromès amb la ignorància espontaneista (símptoma de senilitat oportunista) per desatendre aquestes lliçons de la gran lluita de classes i delegar tota la complexitat del procés revolucionari proletari al mentrestant, a les circumstàncies circumdants de la política, a l’esdevenir espontani del moviment de masses.
Fins aquí ens hem detingut en un aspecte de la lluita nacional palestina tal com es va condensar en l'acció del 7 d'octubre, pel seu il·lustratiu caràcter per a la comprensió de les tasques que ha d'abordar l'avantguarda del proletariat en la construcció del moviment revolucionari. Però aquesta forma determinada de la lluita no determina, ni defineix, ni permet comprendre la lluita en el seu conjunt, ni la que implementa la resistència palestina contra l'Estat terrorista d'Israel, ni la que implementaria un partit proletari de nou tipus. La inundació d'Al-Aqsa va esdevenir en una autèntica inundació de les masses palestines sobre les posicions sionistes: no és que les masses superessin les expectatives dels seus dirigents és que, literalment, van desbordar de manera imparable i inapel·lable els objectius de la seva avantguarda. Malgrat la impactant organicitat que oferia la imatge del 7 d'octubre, la incorporació de les masses profundes a la inundació hauria estat el resultat de la ruptura del dic colonial burocràticomilitar que les subjectava al gueto, un imprevist que va acabar de triturar les defenses sionistes, va arrasar saludablement amb els colons i va alterar el rang d'una missió limitada i programada autònomament pel comandament militar de Hamàs a Gaza, segons van declarar els responsables polítics del moviment des de Qatar. Com hem esmentat, i segons tots els observadors, en la seva forma original aquesta operació hauria tingut per objecte la detenció d'alguns invasors hebreus per canviar-los per presos palestins. Aquest era l'estret recorregut polític d'aquella impressionant obra de planificació militar. El posterior discurs de Nasral·là, cap de Hezbol·là, va venir a assentar aquesta perspectiva de la inundació com una operació tàctica limitada, destinada a l'àmbit de la negociació dels dirigents islamistes a la Franja amb Israel. El 7 d'octubre no seria el meditat toc de corneta per a una nova Intifada o per a un atac general de l'eix de resistència antisionista. Clar que això no obsta perquè tot això pugui acabar succeint, perquè les espases estan enlaire.
A ningú se li escapa que l'operació de Hamàs es resol en el context dels Acords d'Abraham. La consolidació d'aquella terrible aliança donaria carta de naturalesa a l'acoblament regional d'Israel i l'Aràbia Saudita, una complicació estratègica per als palestins, però també per a Teheran, Damasc o Doha. En tot cas, la dimensió internacional i geopolítica és consubstancial al moviment nacional palestí, forma part de la seva configuració històrica i de la seva morfologia de classe, precedint a l'hegemonia política de l'islamisme a la zona. Cal recordar que, després de la II Guerra Mundial, i en el decurs de les lluites anticolonials a l’Orient Mitjà, la qüestió Palestina era un expedient de la causa general del món àrab. L'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) va ser en origen un producte importat, creat ad hoc pels Estats àrabs. Els quadres dirigents del moviment palestí es van formar en el nacionalisme àrab de caire socialista, entre les mateixes idees que després van circular per la Síria baasista i l'Egipte de Nasser, propulsors de la gran república àrab. Mentre els partits revisionistes havien acceptat la Realpolitik soviètica de postguerra (reconeixement d'Israel), l'esquerra nacionalista va quedar impactada per l'ascendent moviment revolucionari antiimperialista (Vietnam) i l'enormitat de la Gran Revolució Cultural Proletària. En aquest context, l'esquerra de l'avantguarda palestina es va escindir de la gran casa del nacionalisme àrab per mirar al proletariat, però sense abandonar mai la lògica nacional frontista i, consecutivament, sense trencar la dependència palestina respecte dels Estats àrabs circumdants. A aquesta visió també hi contribuïa, és clar, el resultat de la primera Nakba: centenars de milers, i després milions, de palestins vivien refugiats al Líban, Jordània i Síria. Estructures estatals les fronteres de les quals, tan recents com capritxoses, responien al replegament de les potències colonials i no a una autodeterminació nacional àrab que semblava prosseguir en marxa, mistificada sota la causa comuna de les guerres dels Estats àrabs contra l'Estat d'Israel, malgrat la desfeta de la guerra dels Sis Dies. En aquells dies la principal base de l'avantguarda palestina, nacionalista o esquerrana, encara es trobava fora dels territoris ocupats pels sionistes des de 1967, als camps de refugiats a l'est del Jordà i al Líban, on els palestins van comptar durant anys amb àmplies llibertats, que s'anirien retallant amb el temps, per lluitar contra el sionisme.
Per si mateixa aquesta original morfologia supraestatal del moviment nacional palestí no representaria un límit, més aviat al contrari. No obstant això, les seves premisses ideològiques de partida (nacionalisme àrab) més els condicionants del context polític regional (l'existència d'Estats àrabs mancomunats per l'antisionisme, tal com havien demostrat en el camp de batalla) van fer que l'avantguarda es desentengués durant dècades d'establir la principal base de suport de la revolució palestina... a Palestina. El més persuasiu exemple d'aquesta línia política és el segrest d'avions per pressionar a l'opinió pública mundial i àrab per part de militants del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (principal escissió d'esquerra del nacionalisme àrab-palestí): propaganda pel fet, terrorisme petitburgès com a eina per a l'exaltació del moviment de masses... fora del territori nacional. Això no resta res a la lluita antiimperialista dels fedaïns palestins al Líban, Gaza, Cisjordània o el Jerusalem lliure durant aquell mateix període. Tampoc elimina els intents, en clau marxista, de situar el centre gravitatori de l'alliberament nacional entre les masses explotades del país, per molt que tals intents, com hem anotat, es van donar en termes frontistes (similars als que sostenia la majoria del Moviment Comunista Internacional i que van concloure en la seva dissolució en el moviment espontani de masses), respectant l'hegemonia de la burgesia palestina i la seva institucionalitat internacional (OAP) i, correlativament, confiant en els aliats estatals àrabs (les burgesies dominants dels quals ja estaven plenament integrades en el sistema imperialista mundial, més enllà de la seva xerrameca tercermundista). El resultat d'aquells intents exposa els límits que el paradigma insurreccional-espontaneista va trobar a la multitud de trinxeres en les quals els revolucionaris van combatre durant el Cicle d'Octubre.
Quan les masses palestines es van posar espontàniament al centre del tauler (Primera Intifada, 1987), el món al seu voltant havia fet un gir de 180 graus: el panarabisme, en els seus matisos, era història; la revolució islàmica iraniana s'erigia com l'exemple a seguir per alliberar-se del jou occidental; i el socialimperialisme soviètic acabava de caure. Sobre el terreny, la provada incapacitat de l'esquerra antiimperialista i del nacionalisme secular va culminar amb la fallida política de Fatah, que des dels acords de Madrid-Oslo va esdevenir en Kapo del sionisme. En aquest context històric irromp Hamàs, node palestí dels Germans Musulmans, un moviment islamista que tradicionalment ha expressat els impulsos de la burgesia regional exclosa del domini del poder estatal (casos d'Egipte, Síria, Jordània o el Líban). A l’escalf de la Primera Intifada, Hamàs irromp formulant programàticament els interessos de classe de la petita burgesia i els seus estrats intermedis, sectors de la burgesia palestina desplaçats del mercadeig amb la comunitat internacional i que estaran menys disposats a empassar-se el destí (desterrament i/o extermini) que li té assignat Sió. Hamàs ha après poderoses lliçons de la història de la lluita nacional que, juntament amb la pressió genocida del sionisme i els seus aliats OTAN, han obligat aquesta facció burgesa a confondre's amb els sectors populars més explotats, a recolzar-se en les masses oprimides per realitzar el seu programa (sigui destruir a Israel, com van predicar en el passat; o pressionar a Israel, com practiquen des de fa anys). Però aquest programa continua sent dependent de factors externs, resultat de la precària i contradictòria posició que ocupa aquesta facció de la burgesia palestina a escala nacional i internacional. El paper que antigament jugava per als dirigents nacionals palestins la casa àrab ara el juga la casa Islam. El seu concurs per a la causa palestina, mentre la dirigeixi la burgesia, és indispensable. Per això la causa de l'emancipació nacional palestina no pot ser independent mentre sigui dirigida per qualsevol estrat de la burgesia, perquè és una classe dependent del mateix sistema imperialista de relacions internacionals en què els seus principals socis estan integrats i la reproducció del qual no qüestionen. Sense anar més lluny, el 2012 Hamàs aplaudia les manifestacions contra Assad alhora que la Lliga Àrab proposava una intervenció militar a Síria per imposar la pau i obrir corredors humanitaris, tal com van fer França i els EUA per esbocinar a Líbia. Donant suport a la ingerència estrangera, Hamàs va llançar per la borda les seves credencials antiimperialistes davant altres pobles i es va desqualificar com a moviment capaç d'aplicar l'autodeterminació nacional. Que hi hagi comunistes resistents i solidaris amb Assad i amb Hamàs que s'oblidin d'aquests detalls és una mostra més d'empirisme estret i d'àmplia desmemòria, greus símptomes de senilitat oportunista.
Però cal subratllar que Hamàs i el paper hegemònic de la seva concepció reaccionària del món entre els palestins (particularment a Gaza) no són origen, són corol·lari de tota una època històrica, són la conseqüència dels pecats oportunistes del moviment obrer, el llast dels expedients sense resoldre acumulats per l'avantguarda proletària durant el Primer Cicle de la RPM. La resistència islàmica palestina està avui a l'avantguarda de la lluita contra l'imperialisme sionista. Les seves contradiccions de classe són les d'una burgesia sense Estat que s’enfronta a una guerra colonial d'extermini i que dirigeix una guerra de resistència nacional embolicada en una greu dicotomia: suport il·limitat sobre les masses nacionals o cerca del nombre més gran possible de patrocinadors entre els Estats islàmics. Davant aquesta tessitura, la tendència que ha predominat històricament en la burgesia palestina és la conciliació, el recurs de les classes propietàries a les masses desposseïdes com a mitjà per reposicionar-se, per resistir i vèncer en unes negociacions sustentades per la comunitat internacional. Però, més enllà de les contradiccions objectives que assalten als seus dirigents, la lluita contra l'opressió nacional del poble palestí revesteix un aspecte de masses, democràtic i antiimperialista que revela el caràcter contemporani del vell adagi maoista, com el colonialisme va comprovar en les seves carns el 7 d'octubre: l'imperialisme és un tigre de paper!
Indiquem que l'acció del 7 d'octubre s'emmarca en la pressió antisionista sobre els Acords d'Abraham i que tot allò subjacent a l'opressió nacional palestina és una mostra privilegiada de l'estructura política del sistema capitalista mundial. Com tot pacte entre caníbals, la imminent signatura de l'acord entre Israel i l'Aràbia Saudita, en tant que acumulació de forces de l'imperialisme, pivota sobre el reforç de l'opressió nacional dels pobles. Per a la resistència palestina, donada la seva dependència mediata i immediata de les classes dominants als països àrabs i islàmics, la normalització d'Israel entre la comunitat internacional islàmica (avançada per altres sequaços menors de l'imperialisme ianqui, cas dels Emirats Àrabs Units i el Marroc) equivaldria al seu sacrifici a l'altar de Jahvé. I aquí sacrifici no és cap metàfora, perquè el pla sionista per al poble palestí només admet dues vies que acaben en el mateix camp d'extermini: genocidi ràpid o genocidi lent. El ràpid s'està aplicant a Gaza des de fa més de mes i mig, treva inclosa. El lent implicaria reblar el clau, estrenyent el règim colonial. El ràpid només necessita als palestins en forma de cadàver. El lent necessita àrabs tipus Fatah, disposats a complir com a sipais sota alguna mena d’«Estat policial sense Estat», com encertadament s'ha caracteritzat a l'autoritat col·laboracionista de Mahmud Abbas a la Ribera Occidental.
Pensar en la ferum d'aquest escenari victoriós fa delectar-se a Isaac Herzog: «hem de pensar quin serà el mecanisme, hi ha moltes idees que es llancen a l'aire», ha dit el president israelià, que té clar que «no podem deixar un buit», que Gaza no pot seguir sent una «base terrorista». A mesura que la soldadesca sionista travessa els murs i s'interna als edificis i túnels gazatins, l'Alt Comandament no pot deixar de mirar al nord. S'especula amb una nova gran intervenció sobre el Líban. Nasral·là va dir que el seu moviment no va participar de l'acció orquestrada per les brigades Al-Qassam, no que anessin a quedar-s’ho mirant. Els cops entre Hezbol·là i Israel s'han intensificat aquestes setmanes. Interessos geopolítics compartits: sense Hamàs a l'extrem sud d'Israel l'eix de resistència perd profunditat estratègica i les energies de les FDI queden alliberades per a noves empreses; un Hezbol·là afeblit al sud del Líban aprofundiria en el creixent aïllament de la resistència palestina a Gaza, Cisjordània i el que pugui quedar del Jerusalem lliure. En la mateixa tessitura quedaria l'Iran, la potència regional que s'oposa frontalment a la tríada ianqui—sionista—saudita. La viabilitat del pack complet de la política d’Abraham, en el que es refereix a Palestina, s'està dirimint ara mateix per mitjans militars. Els seus defensors i detractors no poden abstreure's d'aquest fet precipitat que empeny a la regió al precipici d'una gran guerra. Mentre les peces encaixin, per als EUA el com resulta incidental. El que és important és que les seves corretges de transmissió regionals actuïn com a tals i puguin contribuir mediatament a la pugna amb la Xina. És cert que una gran guerra regional enredaria el cada vegada més incòmode pivot to Asia, però les coses són com són al millor dels mons possibles.
Hi ha múltiples fils que embrollen a Palestina en la política mundial, que la situen com un condicionant del curs immediat de les contradiccions interimperialistes, de la pugna entre les potències regionals i de la lluita d'alliberament nacional dels pobles oprimits. Aquest és el negatiu polític immediat de la història de la lluita de classes en aquelles terres, marcades a sang i foc pel colonialisme en la seva forma clàssica. Si a finals del segle XIX el pertorbat pare espiritual del sionisme, l’hongarès Theodor Herzl, havia signat que un Estat jueu a Palestina seria la «muralla de defensa d’Europa a Àsia»; el 1920 un tal Winston Churchill (salsa de tots els genocidis perpetrats per l'imperialisme britànic a la primera meitat del segle XX) escrivia un panegíric (Sionisme versus Bolxevisme. La lluita per l'ànima del poble jueu) en què demanava als jueus bons mostres pràctiques de patriotisme i de repudi del terrorisme internacionalista judeo-bolxevic: els instava a fer les maletes i marxar d'Europa rumb a la terra promesa, a Palestina, on comptarien amb el suport de l'Imperi segons la Declaració Balfour, de novembre de 1917. Cap comunista pot oblidar això: l'original construcció d'Israel com a instrument de la burgesia mundial per combatre l'internacionalisme proletari, sembrar la discòrdia nacionalista entre els pobles i bloquejar el procés de la RPM.
El sionisme neix i es reprodueix cultural i pràcticament en simbiosi amb el colonialisme. Neteja ètnica, articulació comunitària socialnacionalista i militarisme són les bases constitutives de l'actual règim israelià. En el nostre recent comunicat en solidaritat amb Palestina ja vam dir que l'Exèrcit, el Tsàhal, és el veritable partit nacional d'Israel, la mediació clau per comprendre el sionisme contemporani com a moviment i com a Estat. El 1948 Israel es va desprendre del seu imperial claustre matern i va adquirir l’estructura de classe d'un Estat imperialista en condicions colonials, això és, d’una forma artificial. Si aquella estructura es defineix de manera genèrica per l'aliança entre el capital financer i l'aristocràcia obrera, l'aspecte més abstracte de l'equació (el capital financer) va ser al principi d'Israel un empelt internacional sobre el cep prèviament conreat pels pioners socialistes asquenazites. Els grups sionistes que van emigrar al Llevant van fundar petites comunitats sectàries de tipus cooperativista, independents respecte de les masses camperoles àrabs oprimides (a les quals van espoliar i van expulsar de les seves terres) i punt de suport militar per a britànics i francesos. El moviment socialnacionalista i petitburgès de tipus quibuts va servir com a plataforma de masses als plans de l’imperialisme, subministrant-li un creixent destacament especial de sionistes armats amb una ideologia comunitarista i racista, prest a rebre tota l’ajuda militar i financera de les metròpolis imperials. Com a producte del colonialisme, la configuració històrica de l’Estat imperialista d’Israel, la formació de la seva columna vertebral, expressa l’aliança política entre una sèrie de potències imperialistes i l'aristocràcia sionista del treball. El Tsàhal, en origen, és la col·lusió del militarisme angloamericà amb la Histadrut, moviment de masses trenat per relacions socials burgeses de tota mena aixecades entorn del comunitarisme associatiu dels pioners sionistes. El desenvolupament subsegüent de la societat israeliana (que ha rebut milions d'immigrants jueus en successives onades, en un veritable reemplaçament i extermini de la població local) és incopsable si no es té en compte aquesta reaccionària complicitat. El posterior desplaçament neoliberal del país (parell al de les societats imperialistes del bloc occidental) és el resultat de la lluita de classes al llarg de les dècades, de les contradiccions internes d'un règim que s'apuntala, més que mai, en l'apartheid contra els no jueus (el 20% de la població). Però la correlació de forces actual, el declivi de l'aristocràcia obrera israeliana en benefici d'altres faccions burgeses, no ha alterat ni l'estructura de classe bàsica del país ni el que és l’essencial dels seus llaços internacionals.
Israel és un país sobirà que posseeix armament nuclear, la imbricació del qual amb l'imperialisme i el colonialisme el fa dependent de les grans potències, principalment dels EUA. No obstant això, res és unilateral. Israel és dependent del bloc imperialista acabdillat per Washington, sí. Però l'Estat sionista és una peça insubstituïble per a aquest bloc en particular i per a l'imperialisme en el seu conjunt. En la geopolítica de l'imperialisme occidental és evident el paper que Israel compleix com a línia de defensa dels interessos ianquis. Com a empelt artificial sobre Orient Mitjà, l'Estat hebreu és una manifestació avançada de l'acció subjectiva i exterior de l'imperialisme sobre els pobles, és la cristal·lització racista i criminal de com la burgesia construeix un món a imatge i semblança seva, la crua demostració del maneig de la dialèctica masses—Estat (Histadrut—Tsàhal) per part de l'imperialisme mundial. I per això, Israel és condensat internacional del pas històric de la burgesia des del progrés a la reacció (pas que precedeix de molt a la formació de l'Estat sionista). Perquè l'Estat d'Israel marca com la burgesia ha solucionat un problema típic, universal, de la Il·lustració i la revolució democràtica: ha solucionat la qüestió jueva amb colonialisme, racisme i corporativisme feixista. Per això Israel també és un engranatge de primer ordre en l'articulació del discurs imperialista dominant. La «indústria de l'Holocaust» com a ideologia del victimisme és una coartada mesquina que empren els fariseus per desentendre's dels seus crims. Però és, abans de res, una concepció del món plenament funcional al capitalisme monopolista i la seva tendència al corporativisme (manifestació, en termes imperialistes, d'aquesta contradicció bàsica del capitalisme producció social—apropiació individual). En gratitud per l'Estat colonial que els imperialistes occidentals els van concedir (exterminant als palestins), els sionistes van retornar l'obsequi als seus progenitors, obrint l'aixeta del victimisme com a eina política. I és que el victimisme vehicula avui el mode de pensar i la manera d'actuar de totes les faccions i corrents dominants de llarg a llarg del planeta. Tot un epitafi per a la societat burgesa: aquí reposa una víctima de si mateixa... si bé els comunistes treballem per a què a la sepultura de la barbàrie pugui llegir-se: aquí reposen els enemics de la revolució.
«Palestine: Core of the World» pot llegir-se en un vell cartell de la resistència. I aquell lema és dialècticament reconeixible des d'una posició materialista, si partim d'un principi comunista: la constitució del proletariat com a partit independent desposseeix als moviments d'alliberament nacional «de la seva aparent substantivitat, de la seva independència respecte a la gran transformació social» (Marx) i els subordina a la revolució proletària. Pel que fa al cas, el palestí no serà lliure mentre l'obrer continuï sent esclau. Acabar amb la Catàstrofe no és possible sense el Retorn comunista, perquè l’opressió nacional de Palestina es concreta com a opressió colonial per una metròpolis imperialista plantada sobre el seu territori, que l’asfixia amb tota mena de mitjans coercitius extra-econòmics (expropiació de la terra, de l'habitatge i de tots els recursos nacionals; destrucció de la indústria i l'agricultura; intervenció i control comercial, fiscal i financer; sistema de permisos dels obrers palestins en territori sionista...) dins d'un pla d'extermini nacional. Per això, l'autodeterminació nacional i la destrucció de l'Estat d'Israel són dos aspectes directament entrellaçats de l’alliberament palestí.
Des de la seva conformació històrica, els elements constitutius de la morfologia política del moviment nacional palestí estan condicionats pel seu caràcter de classe, burgès. Les contradiccions dels partits i faccions que han vingut ocupant el paper d'avantguarda d'aquest moviment són el registre subjectiu d'aquest lloc que la burgesia palestina ocupa al món: una classe propietària, capitalista, però sense Estat, abocada a l'extermini colonial i que subsisteix en dependència d'una sèrie d'aliats internacionals que no poden trencar l'opressiva cadena imperialista a la qual pertanyen. La trajectòria pràctica del moviment nacional palestí demostra que el caràcter democràtic de la revolució pendent només pot resoldre's com a revolució de nou tipus dirigida pel proletariat. La destrucció de l'Estat burgès demanda aplicar la solució proletària a la contradicció entre l'Estat i les masses: la subsumpció del primer en les segones, la substitució per la violència de la màquina estatal burgesa pel poble en armes i la seva articulació com a base de suport d'una república unitària, democràtica i internacional per a tota Palestina. Aquest programa, com a forma de la dictadura del proletariat en les condicions d'aquest país oprimit constret i aixafat per una estructura politicomilitar colonial, només pot dur-se a terme mitjançant la transformació de la guerra de resistència nacional en guerra popular, sent aquest procés part orgànica d'un moviment revolucionari internacionalista que estabilitzi a la rereguarda sionista una plataforma de masses per a la lluita militar contra aquell Estat burgès. Poc importarà si a l'altre costat de la línia verda els proletaris que integrin aquest moviment internacionalista tenen un origen ancestral asquenazita, drus, musulmà, etíop, sefardita, cristià, etc. Però ni la guerra popular ni l'internacionalisme proletari es dedueixen directament del context objectiu immediat fins aquí analitzat: no es tracta d'estirar conseqüentment la guerra de resistència ni d'observar un fals instint polític solidari entre les seccions d'una classe internacional la reproducció material de la qual té lloc en compartiments nacionals, com tràgicament emet la lluita de classes al Llevant. Es tracta d'elevar al proletariat a la posició de combatent d'avantguarda per la democràcia, de la reconstitució del Partit Comunista a Palestina com a requisit objectiu previ per a la transformació i revolucionarització de la societat a través de la guerra popular.
Llavors, els nostres deures vers la revolució palestina passen per reforçar l'internacionalisme proletari, per contribuir al despuntament de l'esquerra revolucionària a Palestina des del riu fins a la mar. El final del Cicle d'Octubre ha deixat un panorama mundial desolador, en el qual el proletariat és incapaç d'incidir de manera independent. La intensitat d'aquesta devastació augmenta fins a límits impronunciables a la mortificada Palestina, on un poble és esbocinat immisericordement per una potència colonial. Allí, la resistència antiimperialista està hegemonitzada pel component nacionalista i islamista de la burgesia, mentre l'avantguarda del proletariat està dominada pel reformisme militarista i frontista, correlació comprensible en un context de permanent setge i anihilament colonial, de guerra de resistència contra l'extermini nacional i en el marc de replegament general de la RPM. No resta res reconèixer aquesta situació objectiva de l'avantguarda als mèrits dels obrers i camperols palestins: la seva dignitat en el combat antiimperialista és un exemple pels comunistes revolucionaris. Pel seu costat, a Israel la classe obrera està podrida de sionisme, si bé hi ha una secció minoritària que es resisteix a col·laborar amb l'extermini i participar en la guerra colonial. Aquesta secció de la classe obrera no defensa una línia revolucionària, sinó que aixeca la bandera blanca del socialpacifisme, exercint una oposició (no proletària, no marxista, no internacionalista) que no deixa de retenir un cert decòrum en un Estat burgès militaritzat, el partit nacional del qual és l'Exèrcit, on els pogroms feixistes són promocionats per les autoritats i la censura, el presidi o l'assassinat són el destí de la dissidència que qüestiona les bases racistes del règim i la seva criminal guerra… i on la mateixa història del moviment obrer està recorreguda per la influència, sota diferents matisos, del sionisme. Un decòrum immediat, per entorpir la maquinària de guerra del propi govern, i un decòrum mediat, perquè assenyala que fins i tot a les entranyes de la bèstia hi ha una base social objectiva per a, des de la lluita de dues línies i l'erecció d'una referència internacionalista, implementar una política unitària entre els pobles en la lluita comuna antisionista.
Per descomptat, no es poden equiparar les condicions de tots dos pobles ni de la seva avantguarda. Els palestins són els oprimits i totes les formes de la seva lluita són legítimes i necessàries. La classe obrera d'Israel és còmplice de l'opressió, té les mans tacades amb la sang de l'esclau i només podrà rentar-se-les amb la sang de l'esclavista: només prenent la iniciativa i complint amb els requisits d'aquesta missió internacionalista (la destrucció de l'Estat sionista) es redimirà dels seus pecats socialxovinistes i conquerirà la confiança dels seus iguals. Però hem d'insistir en l'escenari general en què es desenvolupa l'avantguarda de tots dos països per evidenciar que, des dels seus pressupostos materials particulars i immediats, des de dins de l'espiral nacionalista encoratjada per les classes reaccionàries i l'imperialisme només pot emanar la mateixa consciència burgesa que obstaculitza l'emancipació social i nacional. Enmig de la voràgine nacionalista les veus alienes i les referències exteriors poden cobrar una poderosa qualitat com a cap de guia per a aquelles seccions de l'avantguarda internacional submergides en les formes més terribles de barbàrie.
Què és el que li diuen aquestes veus alienes i exteriors a l'avantguarda palestina i israeliana? A la força, la posició tradicional sobre la qüestió palestina entre els revisionistes de l'Estat espanyol va perdent pistonada. No obstant això, encara queden veus nostàlgiques corejant la solució de dos Estats. Al PCTE poden donar-se per satisfets, perquè el president Sánchez, el primer gran acte de legislatura del qual ha estat peregrinar a Jerusalem, ja treballa «per reconèixer a Palestina com a Estat». Aquesta promesa presidencial, enmig de l'escalada genocida dels seus aliats sionistes i en la qual el seu govern participa, de res serveix a la llibertat dels palestins, però fa honor a les paraules que una vegada va pronunciar un ministre del GAL: «A Espanya s'enterra molt bé». El PCTE, partit pràctic com no n’hi ha d’altre, assistirà a la cerimònia amb unes flors de plàstic. Al seu costat, el Frente Obrero afegeix un matís: reconstrucció de les fronteres de 1967, rebuig del terrorisme sionista i (el matís) denúncia de l'islamisme palestí, per evocar el temps en què l'esquerra pilotava la resistència. El socialfeixisme no pot amagar la seva senilitat oportunista, perquè les fronteres de 1967 no sols van apuntalar a l'Estat d'Israel, no sols involucren el reconeixement del terrorisme sionista, sinó que la insistència en aquest programa reformista per part de l'esquerra àrab va ser un dels principals factors que va ajudar a alçar als islamistes a la direcció de la resistència palestina. A més, aquells islamistes, en el seu pragmatisme burgès (Hamàs), ja van acceptar el 2008 i van ratificar el 2017 la mateixa solució que els croats del Frente Obrero abracen al costat de Sánchez i Mohamed VI: la farsa colonial-imperialista dels dos Estats. D'aquell cor revisionista surten altres veus que ambicionen distanciar-se de la solució de dos Estats. Una d'elles és la del PCOE que, després de la seva nota publicada a 15 de novembre, podria penjar el cartell de liquidació per tancament i no passaria absolutament res, segons el que ells mateixos van respondre a la qüestió: què pot fer la classe obrera internacional davant la situació a Palestina? En la seva vivacitat van contestar que «només l'organització de la classe obrera posarà fi al genocidi feixista i al sistema capitalista». Segons el PCOE els sindicats «ens mostren el camí a seguir». No es referien al secretari general d'UGT (càrrec penal des del punt de vista proletari, sense necessitat d'afegir-hi res més) que es va deixar el fulard morat a casa per anar a plorar a l'ambaixada d'Israel per les víctimes de Hamàs. El PCOE assenyala expressament als estibadors de Barcelona, els quals a principis de novembre van resoldre no treballar amb vaixells susceptibles de transportar armes recalcant, els propis obrers portuaris, que això no implica «cap posicionament polític» i que basen la seva mesura en un estricte «rebuig a qualsevol forma de violència». La justa decisió pràctica dels estibadors barcelonins trava la logística del militarisme imperialista. La veu del PCOE trava al PCOE: a vegades és millor callar-se i semblar un liquidacionista a la rereguarda del moviment obrer que obrir la boca i confirmar-ho, perquè si els obrers i els seus sindicats apolítics i pacifistes són els que mostren el camí a seguir pels comunistes en el suport a Palestina, per a què necessitaríem els obrers, els comunistes i els palestins al PCOE? Absolutament per a res, per sort per a tots i cadascun dels interpel·lats. I, no obstant això, a través d'una pregunta falsejada i d'una resposta economicista el PCOE ha acariciat alguna cosa de veritat, perquè ha retratat el lloc que ocupen al món destacaments revisionistes com el seu, representants d'una classe senil, incapaços de comprendre aspectes elementals del marxisme-leninisme i de la lluita de classes, mancats de tota perspectiva política i la vida orgànica dels quals radica en parasitar entre els obrers, els comunistes i els pobles oprimits.
La política de dos Estats no és cap solució pràctica a la qüestió palestina, tret que es pretengui la via lenta al genocidi, tal com certifiquen els trenta anys transcorreguts des de Madrid-Oslo. La veu pragmàtica del fals comunisme inclou altres matisos economicistes, però tots coincideixen a dictar-li als palestins que la revolució és inversemblant, que és impossible una política internacionalista amb el proletariat israelià, la qual cosa equival, es vulgui o no, a negar la destrucció revolucionària de l'Estat sionista i a mantenir el palestí sota la dependència de la seva burgesia, sotmès a la cadena de baules imperialista. Aquesta és la projecció solidària del lloc que ocupa l'aristocràcia obrera en la societat: el sindicat com a plataforma de tota la política obrera, dependència de classe del capital financer i cerca d'una parcel·la pròpia sota l'Estat burgès monopolista.
El fals comunisme nega la possibilitat de convivència internacionalista i democràtica entre els pobles. Han acceptat que vivim en el millor dels mons possibles i com a bons renegats s'esforcen a reproduir-lo en tots els seus elements. Respecte a l'avantguarda a Palestina i Israel, els revisionistes de l'Estat espanyol contribueixen a la discòrdia, a mantenir la desconfiança entre els pobles i potenciar el reformisme i el nacionalisme. Els revisionistes van a rossegons de l'imperialisme i de la seva inveterada política per a Palestina. No oblidem: la burgesia britànica, bregada en l'art del crim imperial a Irlanda, l'Índia, etc., va conrear al Llevant la discòrdia entre veïns amb l'objectiu declarat de lluitar contra l'avantguarda internacionalista i de bloquejar la RPM. Els revisionistes es queden amb Churchill i l'Imperi. Nosaltres amb Stalin i la Komintern. El georgià va dir, en la seva síntesi sobre la línia general del marxisme en la qüestió nacional, que en temps de contrarevolució, com més referma l'ona nacionalista, més forta ha d'alçar-se la veu de l'internacionalisme proletari. La Komintern va donar carta de naturalesa universal a aquesta idea i la va posar en pràctica en la seva articulació com a moviment mundial d'elevació de la classe al comunisme. El Partit Comunista de Palestina es va constituir el 1923 sobre la base de la unitat i indivisibilitat de la lluita de classes proletària, amb l'objectiu de promoure la fusió de jueus i àrabs en un únic moviment revolucionari. La Komintern, nucleada per la praxi revolucionària del Partit Bolxevic i del proletariat soviètic, va proveir d'un horitzó internacionalista a l'avantguarda de Palestina. Aquest sí que és el camí a seguir pels comunistes, l'únic realment pràctic i solidari amb els interessos revolucionaris de les classes oprimides.
En el nostre posicionament d'octubre, i en el present, hem assenyalat els elements de la Línia General de la RPM en relació a Palestina. Amb això som molt més concrets i precisos que tots els pragmàtics junts, perquè situem la solidaritat internacionalista del proletariat en el camp de l'acció real i efectiva de l'avantguarda comunista, en aquest període general d’impasse i reactivació de la RPM. No som nosaltres els que construïm castells metafísics a l'aire, ni els que ens recloem a les dependències de la torre d'ivori de l'activisme reformista, ni els que remetem als pobles aixafats per l'imperialisme al bordell de l'ONU. Nosaltres, els comunistes revolucionaris, exercim la solidaritat obrera amb el moviment nacional palestí projectant internacionalment, des de les nostres condicions específiques, la dialèctica universal que ha de presidir el Segon Cicle de la RPM, la dialèctica avantguarda-Partit. Perquè aquesta solidaritat ha de ser part orgànica de la lluita per la independència ideològica i política del proletariat, un esglaó objectiu material per a l'avenç i reconstitució de l'internacionalisme proletari. L'autèntica solidaritat comunista, la seva qualitat revolucionària, passa principalment per desenvolupar la lluita contra els corrents socialxovinistes i oportunistes que podreixen el MCI i per crear un moviment d'avantguarda que continuï aprofundint en el Balanç del Cicle d'Octubre. Reconeixem que, en les terribles condicions de la lluita de classes a Palestina, la nostra veu aliena i externa no pot tenir abast immediat ni impacte directe per a la transformació revolucionària de la situació. Però aquest és l'únic horitzó, l'única alternativa realista, que pot proveir un cap de guia que orienti als revolucionaris d'aquelles latituds, necessàriament atrapats en la turbina de la resistència anticolonial, en l'articulació d'un incipient moviment d'avantguarda que emprengui la reconstitució del Partit Comunista com a requisit per transformar la resistència en guerra popular. Aquí l'única utopia (i reaccionària) és pensar que l'alliberament palestí pot resoldre's de la mà de la burgesia àrab i islàmica i sense el concurs de les masses aixafades pel sionisme dintre les fronteres de l'Estat d'Israel: fins i tot des del constret marc de la llibertat nacional és una temeritat prescindir de l'internacionalisme. Hi ha alguna altra classe, partit o fracció que sí que vagi a realitzar aquesta transformació revolucionària de manera pràctica, directa i immediata? Que faci un pas al capdavant. Mentrestant, i contra la immensa onada del nacionalisme i el revisionisme, els comunistes revolucionaris continuarem elevant amb totes les nostres forces la veu de l'internacionalisme proletari.
Comitè per la Reconstitució
25 de novembre de 2023